Benvinguts!

Benvinguts al meu segon bloc.

En aquest bloc hi hauran biografies, històries de ciutats i països, descripcions d’armes que varen ser presents en el Tercer Reich i que en aquest bloc s’utilitzaran com a enllaços pel bloc www.segonaguerramundial.blog.cat. També es pot trobar en aquest bloc una extensa biografia de l‘Adolf Hitler dividia en quatre parts. Des d’aquí vull agrair el treball a la meva esposa, la Viridiana Vidal Roca, que tan m’ha ajudat i em continua ajudant.

A més d’aquest bloc i el de la segonaguerramundial.blog.cat he escrit una modesta novel·la relacionada amb aquell temps que s’anomena Fritz Klein 1915-….

Gràcies.

Marc Romeu Carrera.

Germània, la capital del món

Adolf Hitler mai li va fer el pes Berlín com la capital d’Alemanya i la futura capital del món, sovint la compara pejorativament amb París o Viena, i per aquest motiu va ordenar remodelar tota la ciutat. Durant la seva estada a la presó de Landsberg el 1924, Hitler ja havia dedicat temps als plans per una àmplia remodelació urbanística de la ciutat.

La remodelació havia de concloure el 1950 amb el canvi de nom tradicional de la ciutat pel de Germània. Els projectes varen ser encarregats a l’arquitecte Albert Speer i per aquesta missió el 1937 se li va donar el càrrec d’Inspector General d’Obres (GBI), on només havia de rendir comptes al dictador. Speer tenia previst construir-hi un Gran Pavelló, un gegantesc edifici amb una cúpula de 320 metres d’altura i amb una capacitat per 180.000 persones. Cap al sud d’aquest edifici, creuant l’eix est-oest, s’estendria un altre eix nord-sud d’uns cinc quilòmetres de llarg i 120 metres d’amplada, en el que seria una avinguda destinada a les grans desfilades, rodejada de nombrosos edificis representatius i amb un enorme Arc de Triomf. El transport sobre rails havia de quedar relegat a dues immenses estacions ferroviàries en el nord i en el sud, que estarien connectades per uns anells i un sistema subterrani de trens ràpids. En els quatre extrems axials de les afores de la ciutat, estava previst construir-hi quatre grans aeroports.

Segons la teoria del valor de les ruïnes de Speer, els edificis més importants havien de ser construïts seguin el model antic grec, utilitzant només bloc de granit per tal de que els edificis sobrevisquessin més de 1.000 anys. Per tal de construir aquests edificis s’havien de demolir barris sencers i es tenia que aplicar una agressiva política d’expropiació. Prop de 70.000 jueus berlinesos varen ser víctimes d’aquesta expropiació i milers de presoners dels camps de concentració varen tenir que treballar en les canteres per construir aquests monuments.

El Gran Pavelló:

El 1936, Speer va començar a dissenyar un monumental edifici amb cúpula a partir d’uns esbossos realitzats per Hitler en els anys 20. La immensa construcció, erigida sobre una base rectangular de 315 metres d’amplada i amb una altura de 320 metres, havia d’alçar-se per sobre de qualsevol edifici de la ciutat. En la seva cima, una llanterna de 40 metres d’altura estaria coronada per una àguila imperial posada sobre la creu gamada. El 1939, Hitler li va demanar a Speer canviar l’esvàstica per un globus terraqüi. Unes 180.000 persones tindrien cabuda en l’interior de l’edifici, repartides en tribunes de 30 metres d’alt des de les quals podrien escoltar els monòlegs de Hitler i dels diferents caps d’Estat que passessin en el futur, que tindrien la seva tribuna sota una àguila imperial d’or de 14 metres d’altura.

Speer tenia previst en un primer moment construir el monument en granit, però com que la cúpula seria un blanc fàcils pels bombarders enemics, va decidir que es construiria de formigó. Amb el vist-i-plau de Hitler, Speer va començar el 1938 les demolicions en l’arc del riu Spree i es varen fer compres de marbre i granit de tot Europa. L’any 1950 havia de quedar inaugurada la construcció. Al final de la guerra, del Gran Pavelló només quedava una excavació plena d’aigua provinent de la capa freàtica.

El Palau del Führer:

El novembre de 1938, abans de concloure la Nova Cancelleria, existien plans per erigir un Palau del Führer, que seria la futura seu dels governs alemanys. Situat en el costat occidental del Gran Pavelló, aquest edifici sense finestres, semblant a una fortalesa per desig de Hitler per si es mai es produïa un aixecament popular, arribaria amb els seus parcs i jardins una superfície de dos milions de metres quadrats. Els visitants estrangers haurien de passar a un patí d’honor de 110 metres de llarg a través d’un imponent portal d’entrada; després haurien de recórrer diversos patis interiors que els durien a través de rebedors, galeries i salons al Palau. Un dels recorreguts més llargs havia d’estendre’s més de 380 metres al llarg de l’ala nord de l’edifici. L’anomenada ruta dels diplomàtics per arribar fins les oficines de Hitler i dels futurs caps d’Estat, havia de tenir una longitud de més de 500 metres. Al costat del seu despatx, de la mida de la nau principal d’una estació ferroviària, hi haurien les habitacions privades de Hitler.

La Plaça Adolf Hitler, situada al davant de l’edifici, hauria d’acollir en determinades dates senyalades fins un milió de persones. En el costat sud de la Plaça hi hauria la Nova Cancelleria del Reich i l’Estat Major de la Wehrmacht, les quals formarien el portal d’entrada a la Plaça. Cap a l’est hi hauria el Reichstag, degradat a un simple edifici administratiu. Speer, de fet, havia pensat en destruir-lo, però Hitler volia conservar-lo com a símbol del seu ascens al poder.

L’Oficina del Mariscal del Reich:

Hermann Göering, no satisfet amb el seu enorme i nou Ministeri de l’Aviació, va encarregar-li a Speer que al costat dels monuments i edificis de l’eix nord-sud, construís l’Oficina del Mariscal del Reich, la seva oficina. Aquest edifici hauria de fer 240 metres de llarg i albergaria en el seu interior el saló més gran del món d’escales, amb columnates al llarg de diversos pisos. Per raons de seguretat aèria, el sostre pla de 11.800 metres quadrats hauria de ser cobert amb quatre metres de terra i una àrea de jardins. A més de la piscina, del camp de tennis i les fonts, al voltant del jardí hi hauria un amfiteatre per uns 240 espectadors.

Speer va concebre un edifici semblant, de dimensions més modestes, a la zona del Tiergarten per la seu de la seva pròpia empresa d’arquitectura, encarregada d’executar les obres que li adjudicava Hitler. Al final de la guerra, Speer s’havia convertit en multimilionari.

El Pavelló dels Soldats:

El Pavelló dels Soldats era una obra que havia de construir l’arquitecte Wilhelm Kreis i estava destinat a ser el principal memorial dedicat als alemanys caiguts en la Segona Guerra Mundial. Kreis ja havia projectat altres monuments fúnebres i, en aquest cas, tenia previst la construcció d’una volta de caràcter místic sota del gran Pavelló dels Soldats. Aquí hi hauria una cripta construïda amb blocs de granit vermell i il·luminada amb una imponent torxa on hi reposarien les restes de Frederic el Gran i altres grans mariscals. En àmplies sales d’exposicions situades sobre la cripta, els visitants podrien veure els valuosos trofeus conquerits en les guerres guanyades. Segons les idees de Hitler, una de les primeres peces del botí seria el cèlebre vagó menjador de Compiègne.

L’Arc de Triomf:

Basat en les idees de Hitler, l’Arc de Triomf, dissenyat per Speer el 1939, faria 117 metres d’altura, 170 metres d’amplada i 119 de profunditat i havia de ser ubicat a l’extrem sud de l’eix nord-sud, com un pol oposat al Gran Pavelló. Amb un volum de 2,5 metres cúbics, el monument seria 50 vegades més gran que l’Arc de Triomf de París. En el granit de les parets hi haurien gravades, segons idea de Hitler, els noms dels 1,8 milions d’alemanys caiguts en la Primera Guerra Mundial. El 20 d’abril de 1939, Speer va sorprendre a Hitler amb una maqueta de quatre metres d’altura de l’obra que Hitler havia esbossat en els anys 20. En els terrenys prevists per l’Arc de Triomf que avui, a manera de relíquia d’aquell megalòman pla, el gran cos de càrrega, instal·lat per Speer el 1941 per comprovar la resistència del terreny.

Estació del Nord:

Dissenyada el 1941 per Bonatz & Dübbers, l’Estació del Nord era pràcticament homòloga del sud en dimensions. Els viatgers que sortirien d’aquesta Estació a través d’una escalinata, tindrien una vista cap a un estany entre dues torres, on la seva aigua reflectiria el Gran Pavelló. Al llarg del voltant est de l’estany s’hi construiria l’Estat Major de la Kriegsmarine. Al davant s’hi pensava construir un Fòrum de la Ciutat amb un nou Ajuntament i la prefectura de la policia.

Plaça i Estació Mussolini:

Des de l’any 1933, l’antiga Plaça del Canceller del Reich (Actualment la Th.-Heuss-Platz) va dur el nom d’Adolf Hitler. En el futur aquesta plaça hauria de dur el nom de Mussoliniplatz, en honor al dictador Benito Mussolini. La Plaça, on hi haurien dues columnates semi-circulars, tindria corredors de més de 10 metres d’altura i en el seu centre hi hauria una torre visible amb una escultura en el seu extrem. L’estació de rodalies de la Heerstrasse, en la que Hitler havia rebut a Mussolini el 1937, seria la futura estació d’honor per rebre als ostes estrangers i també havia de dur el nom del Duce.

La Ciutat Universitària:

Speer va dissenyar el 1943 entre la ja conclosa Ciutat Esportiva del Reich i el riu Havel una Ciutat Universitària, que seria com una porta d’entrada occidental a la futura ciutat. Ubicada a la Heerstrasse, Speer i els seus ajudants varen planejar un conjunt de sales de conferències i institucions d’investigació per totes facultats. Per substituir l’Hospital Charité, que estava ubicat on s’havia d’erigir el Gran Pavelló, pensaven construir-hi una nova clínica universitària. El centre del complex hi havia d’haver un imponent Auditori Maximum, que tindria unes pilastres coronades per dues torxes.

La Facultat Tècnica-Militar:

El 1937, Hans Malwitz va dissenyar una Facultat Tècnica-Militar i Hitler en persona aquell any hi va col·locar la primera pedra. En el proper barri de Grunewald, es planejava establir-hi un parc recreatiu a l’estil del Bois du Boulogne de París, amb terrenys per practicar equitació i per construir-hi restaurants i àrees recreatives. Després de la guerra, 13 milions de metres cúbics de runes, amb 120 metres d’altura, amaguen les restes del que havia de ser la Facultat Tècnica-Militar.

La Ciutat del Sud:

Fora del territori urbà de la futura Germània, cap a l’est i el sud, Speer va planejar el 1941 la construcció d’amplis barris residencials i zones industrials amb capacitat per 210.000 habitants. Aquest territori s’estendria més de 16 quilòmetres en continuació de l’eix nord-sud, des de l’Estació del Sud cap a la circumval·lació de l’autovia de Berlín. Allí estarien, entre altres, els edificis de l’Estat Major de les SS (un rasca-cels en el que ressaltarien dues gegantesques SS rúniques); l’Acadèmia de Guerra de l’Exèrcit; L’Arxiu del Reich; una escola de duana; un estadi amb àrees per desfilades i un gran quarter dissenyat per Werner March.

Darrere dels edificis administratius hi hauria d’haver barris residencials d’edificis que, a mesura que s’apropessin al límit de la ciutat, s’haurien d’anar transformant en cases unifamiliars i xalets. El final d’aquest eix sud estaria format per l’aeroport, situat a les ribes del llac Rangsdorfer See, en el que hi podrien aterrar grans hidroavions.

Actualment, de la Germània que Hitler i Speer havien projectat només queden la Columna de la Victòria, la Srasse 17. Juny, les faroles de Speer en aquesta avinguda, l’Ambaixada d’Itàlia, l’Ambaixada de Japó, l’Ambaixada de Iugoslàvia, el Gran cos de càrrega, la Grosse Halle (la Ciutat Obrera) i la Speer Platte.

La Bauhaus

El 1919 es va fundar a Weimar l’Escola Estatal de la Bauhaus, que tenia una formació moderna i que crearia tot un estil nou en l’arquitectura, el dissenya industrial, la fotografia i l’art. El 1925, el govern regional, de tendència conservadora, va obligar al seu iniciador, Walter Gropius, a traslladar aquesta prestigiosa escola a la ciutat de Dessau. Allí, el 1932, els nazis varen forçar la seva clausura. Mies van der Rohe llavors va trobar un nou destí en el districte de Berlín-Steglitz, a l’actual Birkbusch-Siemensstrasse 27, en una antiga fàbrica de telèfons.

L’11 d’abril de 1933 la Bauhaus va ser rodejada per les forces de la policia i les SA amb el pretext de que s’hi guardava material de propaganda comunista. L’edifici va ser registrat i clausurat, quedant definitivament fora de servei. Com a mínim 12 membres de la Bauhaus varen morir en els camps de concentració. L’Arxiu de la Bauhaus, en el número 14 de la Klingelhöferstrasse, presenta regularment diferents exposicions.

El cementiri dels Invàlids

El cementiri dels Invàlides, construït el 1748 a l’actual Scharnhorststrasse 25 de Berlín, és un dels cementiris més antics de la capital i es considerat un monument cultural. Molt pròxim al districte governamental, aquí descansen figures com el mariscal Helmuth von Moltke, Alfred Graf von Schlieffen, Fritz Todt i pilots de combat com Manfred von Richtofen, Ernst Udet i Werner Mölders. La tomba de Reinhard Heydrich, mort en l’atemptat del 27 de maig de 1942 a Praga, va ser amagada després de la Segona Guerra Mundial perquè no es convertís en un lloc de pelegrinatge.

Amb la construcció del Mur de Berlín, el cementiri va quedar dins de la zona fronterera, fet que va provocar la destrucció de moltes de les 3.000 tombes que existien. Algunes restes del Mur i una propera torre de vigilància s’han conservat com a recordatori d’aquesta època. Actualment, poc a poc, es reconstrueixen algunes de les tombes destruïdes.

Fàbrica-búnquer Weingut II, Diana II, Walnuss II, Comandància del camp de concentració Kaufering VII

A la primavera de 1944 es varen començar a construir en els boscos que rodegen Landsberg tres grans búnquers semi-subterranis, camuflats amb els noms Weingut II(vinya II), Diana II i Walnuss II (nou II). En el marc del projecte d’armament Ringeltaube (colom del bosc) havien d’erigir-se fàbriques a proves de bombes per la producció de caces a reacció. Molts dels que varen treballar en la construcció dels búnquers eren jueus i molts d’ells varen morir per les horribles condicions de treball. El 18 de juny de 1944 va arribar el primer contingent de mà d’obra esclava jueva formada per 1.000 homes provinents del camp de concentració d’Auschwitz. Fins el final de la Segona Guerra Mundial es varen construir en els voltants de Landsberg 11 camps de concentració, tots amb el nom de Kaufering. El sacerdot del camp, Jules Jost, va registrar un total de 28.838 presoners. Com a mínim 14.500 d’ells varen morir i només 15.000 d’ells varen sobreviure l’alliberament el 27 d’abril de 1945. El desembre de 1944, el camp Kaufering IV, proper a Hurlach, va ser declarat camp per malalts a partir d’un dictamen del metge Josef Mengele. Degut a l’escassetat d’aliments es varen donar casos inclús de canibalisme. La ració diària consistia en unes llesques de pa i una mica de caldo aigualit. A més, quan passaven llista els presoners tenien que estar durant diverses hores dempeus a l’aire lliure.

Els últims vestigis del comando exterior d’un camp de concentració més gran en territori alemany alberguen avui en dia el Memorial Europeu de l’Holocaust Kaufering VII. L’associació veïna Landsberg im 20. Jahrhundert ha adquirit part dels terrenys i, actualment, es poden visitar les ruïnes del búnquer subterrani del camp. El gran búnquer Weingut II, acabat durant la post-guerra, va albergar el Hangar 31 de la Força Aèria de la RFA.

El PIAT, Projector Infantry Anti-Tank.

El PIAT, Projector Infantry Anti-Tank, el Llançador Anti-tanc d’Infanteria, era un llançagranades individual britànic semblant al bazooka nord-americà. Funcionava per l’acció d’una molla i tenia un abast lleugerament superior a 100 metres.

El centre de proves de míssils de Kummersdorf

El centre de proves de míssils es va instal·lar després de la Primera Guerra Mundial en uns terrenys del sud de Berlín, a l’actual Kummersdorf. Era el primer centre d’Alemanya per míssils de combustible líquid. Des del 1923 la direcció d’armament de l’Exèrcit va ser la primera en realitzar experiments amb míssils a gran escala. En aquests terrenys s’hi varen construir búnquers i rampes de llançament que, en part, s’han conservat avui en dia i que varen servir de model per les instal·lacions de Peenemünde. Amb el Tercer Reich l’activitat a la zona es va incrementar i cada vegada es construïen míssils més grans i més poderosos. L’A3, conclòs el 1936, era tan gran que no era possible un llançament sense posar en perill els voltants, fet pel qual el 1937 es va traslladar el projecte a Pennemünde. A Kummersdorf també es varen realitzar investigacions sobre tecnologia nuclear. Encara s’han conservat algunes restes del búnquer de prova de la que havia de ser la bomba atòmica alemanya. L’associació Kummersdorf-Gut, amb prèvia reserva, ofereix visites guiades per les instal·lacions.

El Beechcraft XA-38 Grizzly (Model 38)

El Beechcraft XA-38 Grizzly, el Model 38, va ser un avió de combat nord-americà biplaça equipat amb un canó de 75 mil·límetres a la proa, que juntament amb les seves càrregues bèl·liques li havia de permetre complir missions contra fortificacions, unitats navals i carros de combats japonesos. Aquest avió portava els mateixos motors que els bombarders B-29 i va ser desenvolupat específicament per servir en el Pacífic i va ser conegut com el Model 28 Destroyer per la companyia XA-28 Grizzly de la USAAF. El primer prototip va volar el 7 de maig de 1944 i les proves realitzades varen mostrar que el disseny era correcte. Però el fet de que es va donar prioritat al B-29 en referència a l’entrega de motors, va provocar que l’aparell no estigués a punt durant les projectades operacions contra el Japó i es convertís en un altre model d’avions desenvolupat durant la Segona Guerra Mundial que varen ser descartats.

El Model 28 havia de ser tripulat per dues persones i portava dos motors radials refrigerats per aire Wright R-3350-40 de Duplex Cyclone de 18 cilindres i 2.300 hp, d’envergadura feia 20,52 metres, de llarg 17,77 metres, d’altura 4,72 metres, tenia una superfície alar de 58,25 metres quadrats, tenia un pes en buit de 10.197 quilograms, un pes de càrrega de 15.995 quilograms, una velocitat màxima de 595 quilòmetres per hora a 5.180 meres, una trepada de 13,2 metres per segon, un sostre de servei de 8.844 metres i una autonomia de 2.615 quilòmetres. D’armament portava un canó T15E1 de 75 mil·límetres amb 20 bales i sis metralladores M-2 calibre 50.

Els partisans holandesos, el Partizanen Actie Nederland, PAN.

El PAN, el Partizanen Actie Nederland, va ser un grup de la resistència neerlandesa, independent del KP. A partir del març de 1944 va tenir una especial presència a Eindhoven i als seus voltants. Podia reunir fins a 600 nois quan era necessari.

La presó de Plötzensee

La presó de Plötzensee estava ubicada al nord-oest de Berlín i va ser construïda l’any 1879. Sota el règim nazi hi varen ser assassinades prop de 3.000 persones. Entre les víctimes hi havia els conjurats del 20 de juliol, membre del Kresiaur Kreis i molts presoners estrangers. Des del 1951 hi ha en aquests terrenys el Memorial Plötzensee.

Next Page »