Benvinguts!

Benvinguts al meu segon bloc.

En aquest bloc hi hauran biografies, històries de ciutats i països, descripcions d’armes que varen ser presents en el Tercer Reich i que en aquest bloc s’utilitzaran com a enllaços pel bloc www.segonaguerramundial.blog.cat. També es pot trobar en aquest bloc una extensa biografia de l‘Adolf Hitler dividia en quatre parts. Des d’aquí vull agrair el treball a la meva esposa, la Viridiana Vidal Roca, que tan m’ha ajudat i em continua ajudant.

A més d’aquest bloc i el de la segonaguerramundial.blog.cat he escrit una modesta novel·la relacionada amb aquell temps que s’anomena Fritz Klein 1915-….

Gràcies.

 



El Beechcraft XA-38 Grizzly (Model 38)

El Beechcraft XA-38 Grizzly, el Model 38, va ser un avió de combat nord-americà biplaça equipat amb un canó de 75 mil·límetres a la proa, que juntament amb les seves càrregues bèl·liques li havia de permetre complir missions contra fortificacions, unitats navals i carros de combats japonesos. Aquest avió portava els mateixos motors que els bombarders B-29 i va ser desenvolupat específicament per servir en el Pacífic i va ser conegut com el Model 28 Destroyer per la companyia XA-28 Grizzly de la USAAF. El primer prototip va volar el 7 de maig de 1944 i les proves realitzades varen mostrar que el disseny era correcte. Però el fet de que es va donar prioritat al B-29 en referència a l’entrega de motors, va provocar que l’aparell no estigués a punt durant les projectades operacions contra el Japó i es convertís en un altre model d’avions desenvolupat durant la Segona Guerra Mundial que varen ser descartats.

El Model 28 havia de ser tripulat per dues persones i portava dos motors radials refrigerats per aire Wright R-3350-40 de Duplex Cyclone de 18 cilindres i 2.300 hp, d’envergadura feia 20,52 metres, de llarg 17,77 metres, d’altura 4,72 metres, tenia una superfície alar de 58,25 metres quadrats, tenia un pes en buit de 10.197 quilograms, un pes de càrrega de 15.995 quilograms, una velocitat màxima de 595 quilòmetres per hora a 5.180 meres, una trepada de 13,2 metres per segon, un sostre de servei de 8.844 metres i una autonomia de 2.615 quilòmetres. D’armament portava un canó T15E1 de 75 mil·límetres amb 20 bales i sis metralladores M-2 calibre 50.



L’energia nuclear

A Alemanya:

Fins l’any 1942 els alemanys portaven una certa avantatge en matèria nuclear. El físic Werner Heisenberg va concebre un reactor nuclear, les reserves d’aigua pesada provenien de Noruega i disposaven d’una quantitat important d’urani de Bèlgica. Tot i això, els alemanys encara no havien desenvolupat la bomba atòmica.



Les cambres de gas

Les cambres de gas estaven equipades generalment amb una sala de dutxes, en la que s’exterminen grups de persones a través del monòxid de carboni o amb el zyklon B. Les víctimes d’aquests assassinats col·lectius varen ser al principi, a partir de gener de 1940, els disminuïts físics i mentals dels programes d’eutanàsia, i després els deportats dels camps de concentració, la majoria jueus.

Els gossos

Durant la Primera Guerra Mundial els gossos eren tant important per trobar mines o per ajudar als soldats, que fins i tot en el front occidental, en el nord de França, els alemanys hi tenien un hospital caní. Els gossos es varen tenir que acostumar als sons de la guerra. Era imprescindible que s’habituessin al fragor de l’artilleria i que suportessin el soroll eixordador de les explosions de granades i projectils per què no s’espantessin. D’aquesta manera, durant l’entrenament se’ls exposava a aquests sorolls. Les missions dels gossos en el camp de batalla durant la Gran Guerra eren molt diverses: substituïen als vigilants durant la nit, s’encarregaven de transportar ferits, artilleria lleugera o instruments de guerra. Però la missió més important que se’ls assignava en els gossos era la de missatgers. La seva importància va arribar a ser tant cabdal que fins i tot es va entrenar a gossos per què rescatessin a altres gossos ferits.

Els gossos durant la Segona Guerra Mundial varen ser utilitzats com armes i el seu ús es va fer més popular que la Primera Guerra Mundial, millorant l’entrenament i se li varen donar més missions. La majoria dels gossos utilitzats pels diferents exèrcits varen ser pastors alemanys. Els alemanys varen utilitzar més de 200.000 gossos en les seves operacions en el front oriental. Les SS els utilitzaven per les seves patrulles i per vigilar els presoners dels camps de concentració. La Unió Soviètica va utilitzar uns 60.000 gossos per la guerra. Durant l’Operació Barbarroja, els soviètics varen tenir la idea de fer que els gossos transportessin en els seus lloms una càrrega explosiva d’uns 7,5 quilograms i s’apropessin als tancs alemanys per detonar la càrrega, la qual havien calculat que seria suficientment potent com per destruir o deixar fora de combat als tancs mitjans alemanys com el Panzer III/IV, a part de causar danys més importants en vehicles més lleugers com els semi-erugues. El detonador sobresortia uns 60 centímetres de l’esquena del gos, i explotava quan la vareta es doblava en contactar amb el xassís del vehicle. L’entrenament dels gossos era senzill, se’ls deixava sense menjar durant uns quants dies i després s’amagaven petites racions de carn sota als carros de combat abandonats, preferentment alemanys. L’animal s’acostumava a busca el seu menjar ficant-se entre les erugues i a sota el blindat. Però aquesta tàctica va tenir poc èxit i no es va utilitzar més a partir de 1942, tot i que durant els combats a Indoxina hi va haver alguns informes sobre com el Viet Minh va utilitzar els gossos com a arma a finals dels anys 40. Els Estats Units varen utilitzar més de 25.000 gossos per diferents missions i especialitats. Contaven amb seccions de 28 gossos cadascuna.

El Pastor Alemany:

El Pastor Alemany es un gos d’origen germànic que era utilitzat per la Policia de l’Imperi alemany per la col·laboració de diverses activitats. Durant la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany dubtava de la utilitat dels gossos per les accions bèl·liques, però, l’èxit dels Pastors Alemanys en la Policia els va obrir la portar per servir en el front durant tota la Gran Guerra. Durant el conflicte, aquests gossos varen ser utilitzats per localitzar soldats ferits, transportar missatges, alertar de la presència d’enemics durant les patrulles entre altres coses. Durant la Segona Guerra Mundial també varen acompanyar a l’exèrcit alemany durant tota la campanya a Europa. Molts d’aquests gossos varen morir en acció en el front oriental per culpa del cru hivern.

El subfusell soviètic PPSH 41

El PPSh-41 va ser un subfusell automàtic alimentat mitjançant un carregador accionat per retrocés de massa i que disparava a forrellat obert. Va ser una de les principals armes lleugeres de les forces soviètiques i per l’exèrcit alemany, que agafava aquests subfusells dels soldats soviètics que es rendien o havien mort. En la Batalla de Stalingrad molts alemanys varen utilitzar aquest subfusell. La quantitat total de subfusells PPSh-41 fabricats durant la Segona Guerra Mundial es creu que és de 6 milions. La idea d’aquest subfusell especial va néixer durant la guerra entre la Unió Soviètica i Finlàndia, on el fusell anterior a aquest, el PPD-40 era molt efectiu en combats en boscos o zones urbanes, però la seva producció era cara i no permetia treure’n el seu màxim profit i per això es va crear aquest subfusell que era més barat de produir. Estava construït principalment de xapa d’acer estampada, podia ser alimentat mitjançant un carregador corb o un tambor, amb el cartutx de 7,62 x 25 Tokarev. El PPSh-41 va ser àmpliament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea. El Viet Cong encara l’utilitzava a finals de la dècada de 1970

El Jeep

Durant els anys 30 els nord-americans varen començar a tenir la idea de construir un vehicle ràpid, àgil amb tracció a les quatre rodes, que combinés potència maniobrabilitat i resistència i que substituís la motocicleta. Després de molts prototips, el juliol de 1941 l’exèrcit va demanar 16.000 unitats a la Willys-Overland. El 1945 ja s’havien construït 653.000 jeeps, la gran majoria dins del programa d’ajuda de la llei de prestem i arrendament aprovat per el Congrés el març de 1941. Per el general George Marshall el jeep va ser la més gran contribució dels Estats Units a la guerra. Dwight D. Eisenhower va considerar el jeep una dels tres invents que varen permetre guanyar la guerra, juntament amb l’avió Dakota i les llanxes de desembarcament.

El nom de Jeep prové de les inicials GP ( general purpose, ús general ), tot i que també es diu que podria venir del nom d’un personatge de les historietes de Popeye, Eugene the Jeep.

I.G. Farben

I.G. Farben va ser un imperi industrial alemany fundat el 1925 que des del 1937 va ser arianitzat i nazificat. Agrupava al principi de la guerra 56 fàbriques entre els sectors farmacèutics, Bayer, fotogràfic, Agfa, químic, BASF, productor del Zycclon B. El grup va gaudir d’una posició de monopoli per al cautxú, els nitrats i el petroli de síntesi. Les decisions de l’empresa les donava el propi Estat alemany des de la direcció del Pla Quadriennal, i Karl Krauch dirigia la política d’expansió de la indústria química alemanya. L’empresa va arribar a gaudir d’una posició econòmica dominant després d’assegurar-se sòlids suports, especialment el del Ministeri de l’Aire de Hermann Göering i del Partit.

Des del principi, Adolf Hitler va insistir en la necessitat de produir cautxú, i l’empresa va desenvolupar un augment espectacular en beneficis, sent segurament l’empresa més compromesa amb el règim. Dues fàbriques Buna funcionaven ja Alemanya; la primera, des de 1936, i la segona, des de 1938. Però considerant la possibilitat d’envair la Unió Soviètica calia elevar la producció a 150.000 tones l’any. El 6 de febrer de 1941 es va triar Dwory, lloc proper al poble de Monowitz, a set quilòmetres d’Auschwitz, en detriment de l’opció de Noruega, per construir una fàbrica gegant per què als voltants hi havia carbó, aigua i calç, i estaven ben comunicats per via ferroviària amb la resta del Reich. Com que els treballadors alemanys posaven resistència per treballar a l’Alta Silèsia, va agafar força la idea d’explotar els presoners d’Auschwitz. El projecte va ser dissenyat per Heinrich Himmler, que l‘1 de març de 1941 va fer la primera visita a fons al camp d’explotació econòmica d’Auschwitz. En seguit, Himmler va posar a disposició de I.G. Farben 10.000 presoners per construir les fàbriques. L’obra era dins del gran cinturó de sentinelles armats d’Auschwitz-Birkenau, i els nazis varen evacuar els habitants de la ciutat d’Oswiecim i es varen construir dos barris d’obrers per allotjar-hi els treballadors civils i administratius.

El contracte signat el 27 de març de 1942 entre la I.G. Farben i Himmler, posava a disposició de la nova empresa fins a 30.000 presoners d’Auschwitz en reserva. Els presoners varen treballar entre 10 i 11 hores a l’estiu, i 9 a l’hivern. La I.G. Farben pagava a les SS diàriament quatre Reichmark per un treballador qualificat, i tres Reichmark per un peó, però ni un pfenning va arribar a mans dels presoners. Aquestes quantitats passaven per la caixa de la Kommandantur del camp i varen ser transferides en el compte del Reich, bé per a administratiu del camp o bé per a la WVHA. Dues unitats de producció es preveien a l’obra: cautxú sintètic i petroli obtingut per la hidrogeneració de l’hulla. La fàbrica havia d’acabar sent la més gran del grup I.G. Farben, cosa que va obligar a unes inversions considerables, però els retards es varen acumular i la productivitat dels presoners no va ser del tot bona; mai no s’hi va produir cautxú, només una mica de petroli.

En una carta al secretari d’Estat Cordell Hull del 8 de setembre de 1944, Franklin Delano Roosevelt va escriure que la història de la utilització que han fet els nazis del trust I.G. Farben sembla una novel·la policíaca.

La Fanta

Els propietaris alemanys de les embotelladores de Coca-Cola, entre ells el campió mundial de boxa Max Schmellin, varen inventar una nova beguda, la Fanta, per mantenir les seves fàbriques en marxa durant la Segona Guerra Mundial ja que la Coca-Cola era una beguda non grata en el país i perquè hi havia dificultats per importar el xarop que feia falta per fer la Coca-Cola. Per desvincular-la d’Estats Units i per intentar demostrar que era un producte nacional, abans els embotelladors de la Coca-Cola varen incloure la frase; és un producte de Coca-Cola GmbH en la beguda de Cola, però no varen tenir l’èxit esperat. D’aquesta manera, el 1940 va néixer la Fanta exclusivament pel mercat alemany i la fórmula va ser tot un èxit amb sèrum de llet, sucre, aigua i una espècie de suc de poma. Quan Coca-Cola es va restablir després de la guerra va comprar la marca. El nom de Fanta va ser suggerit per un veterà venedor de la companyia, en Joe Knipp. La idea del nom la va tenir gràcies a un concurs que la empresa va impulsar entre els treballadors alemanys per donar un nom en el nou producte, en el qual l’empresari Max Keith, el cap de Coca-Cola a Alemanya, els demanava deixar volar la seva Fantasie (imaginació, en alemany). En sentir aquella frase, en Knipp va dir: Fanta.

Per altra banda, per mantenir l’equilibri amb el govern alemany, els embotelladors es varen veure amb l’obligació de prestar els seus camions de repartiment pel transport i la distribució de l’aigua. Per evitar que les botelles de Fanta fossin destruïdes en els continus bombardejos Aliats, varen ser emmagatzemades plenes d’aigua per evitar les vibracions en coves i pous de mines. Però, tot i els esforços, res es va poder fer per preservar les fàbriques. Les 43 embotelladores que hi havia a Alemanya varen ser destruïdes. Al final de la guerra, el 29 d’abril de 1945, el govern alemany va instar a la companyia, sota l’amenaça de deportar-los a un camp de concentració, a canviar el nom de l’empresa en un plaç màxim de dos dies. Però l’amenaça no es va fer realitat perquè l’Adolf Hitler es va suïcidar l’endemà.

 

Els Testimonis de Jehovà

Els Testimonis de Jehovà, anomenat a Alemanya anteriorment Ernste Bibelforscher, varen ser víctimes d’una intensa persecució sota el règim nazi degut a que es negaven a acceptar l’autoritat de l’Estat per les seves connexions internacionals i perquè s’oposaven al militarisme. Uns mesos després de que els nazis pugessin al poder, els governs regionals, en primer lloc els de Baviera i de Prússia, varen començar a atacar-los interrompent les seves reunions i saquejant les seves oficines locals per després ocupar-les. El restabliment de l’allistament obligatori el març de 1935 va empitjorar  conflicte. L’1 d’abril de 1935, el Reich i el ministre de l’Interior prussià va ordenar en els oficials locals a càrrec de dissoldre la Societat de l’Atalaya. Moltes de les accions dels Testimonis de Jehovà provocaven l’antagonisme de les autoritats alemanys. Els Testimonis per defensar-se sostenien que eren apolítics i que les seves accions no estaven en contra del nazisme, però el fet de no està disposats a fer la salutació romana, ni de formar part de les organitzacions del Partit o permetre als seus nens formar part de les Joventuts Hitlerianes, la seva negativa a participar en els denominats plebiscits, i la seva negativa a adonar les seves llars amb les banderes amb l’esvàstica els varen convertir en objectius.

Una unitat de la Gestapo va crear un registre de totes les persones sospitoses de ser Testimonis de Jehovà. Aquests agents s’infiltraven en les reunions d’estudi de la Bíblia. Tot i que els Testimonis no estaven prohibits com a tal, moltes de les seves activitats bàsiques per l’exercici de la seva fe varen ser atacades. Sobretot, les autoritats varen intentar prohibir-los la distribució de les seves publicacions, que es produïen de forma local. Dels 25.000 a 30.000 Testimonis de Jehovà que hi havia a Alemanya el 1933, casi una tercera part va deixar Alemanya o varen renunciar a la seva fe. Els demés varen continuar practicant clandestinament la seva fe corrent el risc de ser condemnats. Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis varen detenir als Testimonis de Jehovà i els varen dur en els camps d’extermini per eliminar-los. Els presoners que eren Testimonis de Jehovà portaven un triangle malva que els distingia. Molts d’ells varen continuar defensant les seves idees en els camps. Dels Testimonis de Jehovà que varen matar els nazis, es creu que uns 1.000 eren alemanys i 400 d’altres països, entre els que hi havia 90 austríacs i 120 holandesos.

Next Page »