Benvinguts!

Benvinguts al meu segon bloc.

En aquest bloc hi hauran biografies, històries de ciutats i països, descripcions d’armes que varen ser presents en el Tercer Reich i que en aquest bloc s’utilitzaran com a enllaços pel bloc www.segonaguerramundial.blog.cat. Des d’aquí vull agrair el treball de la meva esposa, la Viridiana Vidal Roca, que tant m’ha ajudat i em continua ajudant.

A més d’aquest bloc i el de la segonaguerramundial.blog.cat he escrit una modesta novel·la relacionada amb aquell temps que s’anomena Fritz Klein 1915-….

Gràcies.



L’energia nuclear

A Alemanya:

Fins l’any 1942 els alemanys portaven una certa avantatge en matèria nuclear. El físic Werner Heisenberg va concebre un reactor nuclear, les reserves d’aigua pesada provenien de Noruega i disposaven d’una quantitat important d’urani de Bèlgica. Tot i això, els alemanys encara no havien desenvolupat la bomba atòmica.



Les cambres de gas

Les cambres de gas estaven equipades generalment amb una sala de dutxes, en la que s’exterminen grups de persones a través del monòxid de carboni o amb el zyklon B. Les víctimes d’aquests assassinats col·lectius varen ser al principi, a partir de gener de 1940, els disminuïts físics i mentals dels programes d’eutanàsia, i després els deportats dels camps de concentració, la majoria jueus.



Els gossos

Durant la Primera Guerra Mundial els gossos eren tant important per trobar mines o per ajudar als soldats, que fins i tot en el front occidental, en el nord de França, els alemanys hi tenien un hospital caní. Els gossos es varen tenir que acostumar als sons de la guerra. Era imprescindible que s’habituessin al fragor de l’artilleria i que suportessin el soroll eixordador de les explosions de granades i projectils per què no s’espantessin. D’aquesta manera, durant l’entrenament se’ls exposava a aquests sorolls. Les missions dels gossos en el camp de batalla durant la Gran Guerra eren molt diverses: substituïen als vigilants durant la nit, s’encarregaven de transportar ferits, artilleria lleugera o instruments de guerra. Però la missió més important que se’ls assignava en els gossos era la de missatgers. La seva importància va arribar a ser tant cabdal que fins i tot es va entrenar a gossos per què rescatessin a altres gossos ferits.

Els gossos durant la Segona Guerra Mundial varen ser utilitzats com armes. Les SS els utilitzaven per les seves patrulles i per vigilar els presoners dels camps de concentració. Durant l’Operació Barbarroja, els soviètics varen tenir la idea de fer que els gossos transportessin en els seus lloms una càrrega explosiva d’uns 7,5 quilograms i s’apropessin als tancs alemanys per detonar la càrrega, la qual havien calculat que seria suficientment potent com per destruir o deixar fora de combat als tancs mitjans alemanys com el Panzer III/IV, a part de causar danys més importants en vehicles més lleugers com els semi-erugues. El detonador sobresortia uns 60 centímetres de l’esquena del gos, i explotava quan la vareta es doblava en contactar amb el xassís del vehicle. L’entrenament dels gossos era senzill, se’ls deixava sense menjar durant uns quants dies i després s’amagaven petites racions de carn sota als carros de combat abandonats, preferentment alemanys. L’animal s’acostumava a busca el seu menjar ficant-se entre les erugues i a sota el blindat. Però aquesta tàctica va tenir poc èxit i no es va utilitzar més a partir de 1942, tot i que durant els combats a Indoxina hi va haver alguns informes sobre com el Viet Minh va utilitzar els gossos com a arma a finals dels anys 40.

 

El subfusell soviètic PPSH 41

El PPSh-41 va ser un subfusell automàtic alimentat mitjançant un carregador accionat per retrocés de massa i que disparava a forrellat obert. Va ser una de les principals armes lleugeres de les forces soviètiques durant la Segona Guerra Mundial. La quantitat total de subfusells PPSh-41 fabricats durant la Segona Guerra Mundial s’estima que és de 6 milions. Estava construït principalment de xapa d’acer estampada, podia ser alimentat mitjançant un carregador corb o un tambor, amb el cartutx de 7,62 x 25 Tokarev. El PPSh-41 va ser àmpliament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea. El Viet Cong encara l’utilitzava a finals de la dècada de 1970

El Jeep

Durant els anys 30 els nord-americans varen començar a tenir la idea de construir un vehicle ràpid, àgil amb tracció a les quatre rodes, que combinés potència maniobrabilitat i resistència i que substituís la motocicleta. Després de molts prototips, el juliol de 1941 l’exèrcit va demanar 16.000 unitats a la Willys-Overland. El 1945 ja s’havien construït 653.000 jeeps, la gran majoria dins del programa d’ajuda de la llei de prestem i arrendament aprovat per el Congrés el març de 1941. Per el general George Marshall el jeep va ser la més gran contribució dels Estats Units a la guerra. Dwight D. Eisenhower va considerar el jeep una dels tres invents que varen permetre guanyar la guerra, juntament amb l’avió Dakota i les llanxes de desembarcament.

El nom de Jeep prové de les inicials GP ( general purpose, ús general ), tot i que també es diu que podria venir del nom d’un personatge de les historietes de Popeye, Eugene the Jeep.

I.G. Farben

I.G. Farben va ser un imperi industrial alemany fundat el 1925 que des del 1937 va ser arianitzat i nazificat. Agrupava al principi de la guerra 56 fàbriques entre els sectors farmacèutics, Bayer, fotogràfic, Agfa, químic, BASF, productor del Zycclon B. El grup va gaudir d’una posició de monopoli per al cautxú, els nitrats i el petroli de síntesi. Les decisions de l’empresa les donava el propi Estat alemany des de la direcció del Pla Quadriennal, i Karl Krauch dirigia la política d’expansió de la indústria química alemanya. L’empresa va arribar a gaudir d’una posició econòmica dominant després d’assegurar-se sòlids suports, especialment el del Ministeri de l’Aire de Hermann Göering i del Partit.

Des del principi, Adolf Hitler va insistir en la necessitat de produir cautxú, i l’empresa va desenvolupar un augment espectacular en beneficis, sent segurament l’empresa més compromesa amb el règim. Dues fàbriques Buna funcionaven ja Alemanya; la primera, des de 1936, i la segona, des de 1938. Però considerant la possibilitat d’envair la Unió Soviètica calia elevar la producció a 150.000 tones l’any. El 6 de febrer de 1941 es va triar Dwory, lloc proper al poble de Monowitz, a set quilòmetres d’Auschwitz, en detriment de l’opció de Noruega, per construir una fàbrica gegant per què als voltants hi havia carbó, aigua i calç, i estaven ben comunicats per via ferroviària amb la resta del Reich. Com que els treballadors alemanys posaven resistència per treballar a l’Alta Silèsia, va agafar força la idea d’explotar els presoners d’Auschwitz. El projecte va ser dissenyat per Heinrich Himmler, que l‘1 de març de 1941 va fer la primera visita a fons al camp d’explotació econòmica d’Auschwitz. En seguit, Himmler va posar a disposició de I.G. Farben 10.000 presoners per construir les fàbriques. L’obra era dins del gran cinturó de sentinelles armats d’Auschwitz-Birkenau, i els nazis varen evacuar els habitants de la ciutat d’Oswiecim i es varen construir dos barris d’obrers per allotjar-hi els treballadors civils i administratius.

El contracte signat el 27 de març de 1942 entre la I.G. Farben i Himmler, posava a disposició de la nova empresa fins a 30.000 presoners d’Auschwitz en reserva. Els presoners varen treballar entre 10 i 11 hores a l’estiu, i 9 a l’hivern. La I.G. Farben pagava a les SS diàriament quatre Reichmark per un treballador qualificat, i tres Reichmark per un peó, però ni un pfenning va arribar a mans dels presoners. Aquestes quantitats passaven per la caixa de la Kommandantur del camp i varen ser transferides en el compte del Reich, bé per a administratiu del camp o bé per a la WVHA. Dues unitats de producció es preveien a l’obra: cautxú sintètic i petroli obtingut per la hidrogeneració de l’hulla. La fàbrica havia d’acabar sent la més gran del grup I.G. Farben, cosa que va obligar a unes inversions considerables, però els retards es varen acumular i la productivitat dels presoners no va ser del tot bona; mai no s’hi va produir cautxú, només una mica de petroli.

En una carta al secretari d’Estat Cordell Hull del 8 de setembre de 1944, Franklin Delano Roosevelt va escriure que la història de la utilització que han fet els nazis del trust I.G. Farben sembla una novel·la policíaca.

La Fanta

Els propietaris alemanys de les embotelladores de Coca-Cola, entre ells el campió mundial de boxa Max Schmellin, varen inventar una nova beguda, la Fanta, per mantenir les seves fàbriques en marxa durant la Segona Guerra Mundial ja que la Coca-Cola era una beguda non grata en el país i perquè hi havia dificultats per importar el xarop que feia falta per fer la Coca-Cola. Per desvincular-la d’Estats Units i per intentar demostrar que era un producte nacional, abans els embotelladors de la Coca-Cola varen incloure la frase; és un producte de Coca-Cola GmbH en la beguda de Cola, però no varen tenir l’èxit esperat. D’aquesta manera, el 1940 va néixer la Fanta exclusivament pel mercat alemany i la fórmula va ser tot un èxit. Quan Coca-Cola es va restablir després de la guerra va comprar la marca. El nom de Fanta va ser suggerit per un veterà venedor de la companyia, en Joe Knipp. La idea del nom la va tenir gràcies a un concurs que la empresa va impulsar entre els treballadors alemanys per donar un nom en el nou producte, en el qual l’empresari Keith els demanava deixar volar la seva Fantasie (imaginació, en alemany). En sentir aquella frase, en Knipp va dir: Fanta.

Per altra banda, per mantenir l’equilibri amb el govern alemany, els embotelladors es varen veure amb l’obligació de prestar els seus camions de repartiment pel transport i la distribució de l’aigua. Per evitar que les botelles de Fanta fossin destruïdes en els continus bombardejos Aliats, varen ser emmagatzemades plenes d’aigua per evitar les vibracions en coves i pous de mines. Però, tot i els esforços, res es va poder fer per preservar les fàbriques. Les 43 embotelladores que hi havia a Alemanya varen ser destruïdes. Al final de la guerra, el 29 d’abril de 1945, el govern alemany va instar a la companyia, sota l’amenaça de deportar-los a un camp de concentració, a canviar el nom de l’empresa en un plaç màxim de dos dies. Però l’amenaça no es va fer realitat perquè l’Adolf Hitler es va suïcidar l’endemà.

 

Els Testimonis de Jehovà

Els Testimonis de Jehovà, anomenat a Alemanya anteriorment Ernste Bibelforscher, varen ser víctimes d’una intensa persecució sota el règim nazi degut a que es negaven a acceptar l’autoritat de l’Estat per les seves connexions internacionals i perquè s’oposaven al militarisme. Uns mesos després de que els nazis pugessin al poder, els governs regionals, en primer lloc els de Baviera i de Prússia, varen començar a atacar-los interrompent les seves reunions i saquejant les seves oficines locals per després ocupar-les. El restabliment de l’allistament obligatori el març de 1935 va empitjorar  conflicte. L’1 d’abril de 1935, el Reich i el ministre de l’Interior prussià va ordenar en els oficials locals a càrrec de dissoldre la Societat de l’Atalaya. Moltes de les accions dels Testimonis de Jehovà provocaven l’antagonisme de les autoritats alemanys. Els Testimonis per defensar-se sostenien que eren apolítics i que les seves accions no estaven en contra del nazisme, però el fet de no està disposats a fer la salutació romana, ni de formar part de les organitzacions del Partit o permetre als seus nens formar part de les Joventuts Hitlerianes, la seva negativa a participar en els denominats plebiscits, i la seva negativa a adonar les seves llars amb les banderes amb l’esvàstica els varen convertir en objectius.

Una unitat de la Gestapo va crear un registre de totes les persones sospitoses de ser Testimonis de Jehovà. Aquests agents s’infiltraven en les reunions d’estudi de la Bíblia. Tot i que els Testimonis no estaven prohibits com a tal, moltes de les seves activitats bàsiques per l’exercici de la seva fe varen ser atacades. Sobretot, les autoritats varen intentar prohibir-los la distribució de les seves publicacions, que es produïen de forma local. Dels 25.000 a 30.000 Testimonis de Jehovà que hi havia a Alemanya el 1933, casi una tercera part va deixar Alemanya o varen renunciar a la seva fe. Els demés varen continuar practicant clandestinament la seva fe corrent el risc de ser condemnats. Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis varen detenir als Testimonis de Jehovà i els varen dur en els camps d’extermini per eliminar-los. Els presoners que eren Testimonis de Jehovà portaven un triangle malva que els distingia. Molts d’ells varen continuar defensant les seves idees en els camps. Dels Testimonis de Jehovà que varen matar els nazis, es creu que uns 1.000 eren alemanys i 400 d’altres països, entre els que hi havia 90 austríacs i 120 holandesos.

Els jueus

Els jueus eren un poble d’Àsia anomenat també hebreus o israelites que va habitar durant molts anys a Palestina. La seva història es explicada en la Sagrada Escriptura. Va ser un poble en continua fermentació durant l’antiguitat tant material com espiritual. Des de l’ocupació i destrucció de Jerusalem per en Tito Anio Rubo, un general romà que més tard va ser emperador, el poble jueu va viure dispersat pel món, esperant sempre al seu Rei i preparant-lo pel seu tro. Des del 15 de maig de 1948 el poble jueu torna a tenir un Estat, Israel, per decisió de l’ONU després de la Segona Guerra Mundial.

Els jueus tenien i tenen un idioma, l’hebreu, que era utilitzat a Palestina durant l’època del regne d’Israel, però quan varen ser capturats el poble va passar a utilitzar altres idiomes, quedant l’hebreu com una llengua de la cultura i, així, en el segle I d. C. l’idioma popular era l’arameu, utilitzant a partir de llavors l’hebreu de forma excepcional. Després de que es dispersessin, els jueus varen anar aprenent les llengües que utilitzaven els territoris a on anaven; els sefardites parlaven castellà, els jueus del nord de l’Àfrica l’àrab, els centre-europeus l’alemany…. Amb l’emigració cap a Palestina en el segle XIX va sorgir la necessitat de tenir una llengua comuna entre tots els jueus i va aparèixer de nou l’hebreu gràcies a la difusor d’en Ben Yehuda. Com a conseqüència, l’hebreu va ser imposat en l’ensenyança a tots els nivells, aconseguint que el parlessin un 40% de la població el 1916 i un 60% el 1950. Aquest procés va ser possible gràcies a l’exaltació nacionalista.

Els jueus a Alemanya:

El 1871, la minoria jueva alemanya ascendia al 1,25% de la població total, i havia descendit al 0,95% el 1910 degut a una baixa taxa de natalitat. Les xifres per Berlín eren de 5,1% el 1895 i de 4,4% el 1910. Comparat-ho amb el país veí, en algunes parts de l’imperi austro-hongarès la minoria jueva era més nombrosa; a Viena ascendia al 12% el 1890 i al 8,6% el 1910. La població jueva de parla alemanya era majoritàriament de classe mitjana, dedicada sobretot al comerç i a les finances, però no a la indústria. Més tard es varen dedicar a les professions liberals i a les arts i els espectacles. El percentatge d’homes de negocis i professionals jueus eren molt més grans que el de la petita minoria jueva de la població total.

L’antisemitisme a Alemanya:

L’antisemitisme no va ser un fenomen exclusivament d’Alemanya, però va ser en aquest país on es va produir amb més violència. Dins del nacionalisme alemany existia un sentiment anti-jueu, però no s’expressava en el nacionalisme més liberal de principis i mitjans del segle. Els nacionalistes més extremistes atacaven als jueus per la seva identitat religiosa ben definida i perquè eren l’únic grup ètnic a Alemanya que tenia una identitat diferent i una posició d’elit en les finances, el comerç, les finances, les professions i la cultura. L’antisemitisme religiós tradicional identificava als jueus com a perversos perquè rebutjaven el cristianisme. El nou antisemitisme del segle XIX estigmatitzava als jueus en termes seculars moderns amb els mateixos qualificatius pel seu suposat materialisme extrem i el seu suposat rebuig a barrejar-se amb el poble, així com pel seu teòric rebuig de la fraternitat i l’amor. Aquestes diferències es definien cada cop més en termes racials, de manera que al final del segle la majoria de l’antisemitisme en el món de parla alemanya era racial per la seva doctrina. L’esquerra treballadora organitzada no va ser particularment antisemita durant l’Alemanya del canceller Otto von Bismarck, però amb la derrota de la Primera Guerra Mundial i l’instauració de la República de Weimar bona part de la població va anar agafant un caràcter antisemita.

Prèviament, el 1879 es va fundar la Lliga Antisemita, i en la dècada de 1880 el líder d’aquesta Lliga, en Hermann Ahlwardt, va ser elegit al Reichstag amb un programa clarament antisemita. Tot i que la Lliga Antisemita no va arribar mai a tenir més d’un 1% del suport de la població, durant aquella època en la cultura alemanya era molt viu aquest sentiment. L’escriptor Julius Langbehn va descriure els jueus com a plaga, bitxos i verí. La viuda d’en Richard Wagner, la Cosima, va reunir grups antisemites a Bayreuth. L’escriptor britànic Houston Stewart Chamberlain va contribuir a encendre aquest odi explicant que la història alemanya era la lluita d’aris contra jueus. Tot i els primers fracassos polítics d’atreure l’antisemitisme a la política, el Partit Obrer Social Cristià de l’Adolf Stöcker va fracassar en la seva postura antisemita, a començament dels anys 90 s’havien format tres nous petits partits nacionalistes socialistes i antisemites; el Partit Social Antisemita Alemany, el Partit Popular Antisemita i la Lliga Pagesa de Hesse. Va ser llavors quan aquestes doctrines varen començar a atreure el suport del Bund der Landwirt, i en les eleccions al Reichstag de 1893 els candidats oficialment antisemites varen obtenir el 3% dels vots, formant aliances, encara que breument, i obtenint una minoria d’onze diputats. La Lliga Pagesa va poder organitzar cert número de cooperatives sota la bandera nacionalista antisemita, però es va enfonsar virtualment el 1894. El sector principal dels antisemites racials nacional socialistes es varen unir aquell any per formar el Partit Alemany de Reforma Social, però no varen aconseguir el modest èxit de 1883. Bàsicament no obtenien els resultats desitjats perquè els obrers rebutjaven les seves doctrines. L’únic èxit de l’antisemitisme racial el va obtenir certs sectors del Partit Conservador. Durant a principis del segle XX, i sobretot després de la Primera Guerra Mundial, l’antisemitisme era comú entre els petits empresaris, comerciants, artesans i pagesos.

L’Adolf Hitler i l’odi contra els jueus:

És difícil pensar que durant la infància l’Adolf Hitler fos un antisemita perquè allà on viva, a Linz, la influència jueva era menor o casi inexistent. Fins i tot se sap que va tenir amics jueus quan era molt jove i la seva mare malalta va ser atesa per un metge jueu. No va ser fins que va anar a viure a Viena per convertir-se en pintor que es va anar tornant un antisemita. En les residències on malvivia va llegir escrits antisemites que el varen influir en la seva forma de pensar. En la Residència d’Homes, l’alberg on s’allotjava per la falta de recursos, sempre hi havia diaris i pamflets antisemites. Un dels diaris que llegia era el Deutsche Volksbalatt, que descrivia als jueus com agents de descomposició i corrupció, i els vinculava en escàndols sexuals, la perversió i la prostitució. A més, en Hitler admirava a en Wagner i segur que no li va passar per alt l’odi del compositor alemany cap als jueus. Però el seu antisemitisme no es va tornar violent o assassí fins la derrota d’Alemanya en la Gran Guerra el novembre de 1918, quan els va culpar de negociar la rendició. Llavors, va començar a somiar amb un món Judenfrei (lliure de jueus). Curiosament, en Hitler es va tornar un antisemita perillós quan sabia que els jueus alemanys havien combatut pel kàiser en la Gran Guerra guanyant moltes Creus de Ferro. Sorprèn que gràcies a l’oficial jueu del seu propi regiment, el tinent Hugo Gutman, va poder ser condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe, amb la qual tant somiava i que sempre portava al damunt amb orgull.

Els jueus al Tercer Reich:

Quan els nazis van arribar al poder, el sector més radical del NSDAP volia eliminar d’immediat a la població jueva. Durant la dècada de 1930 a 1940 les polítiques antisemites del Reich es varen centrar en aconseguir que els jueus alemanys emigressin a Palestina o a països occidentals. Però els jueus que volien abandonar voluntàriament Alemanya tenien que deixar en el govern nazi el 90% del seu patrimoni. El 1939, més de la meitat dels jueus d’Alemanya havien abandonat el país. Abans d’atacar-los físicament, els nazis varen intentar destruir l’economia jueva. A principis de 1933 hi havia a Alemanya uns 50.000 negocis jueus i en el juliol de 1938 només en quedaven 9.000. La gran ofensiva per expulsar als jueus de la vida econòmica es va produir entre la primavera i la tardor de 1938. Per exemple, dels 1.690 negocis que estaven en mans dels jueus a Munic el febrer de 1938 varen quedar reduïts a 666 en pocs mesos.

Tot hi que el règim nazi va fer tots els possibles perquè marxessin del país, casi tres quartes parts de la població jueva registrada el 1933 seguia vivint a Alemanya a l’octubre de 1938. A finals de 1937, l’Adolf Eichmann va tornar a promoure la vella idea d’enviar els jueus a Palestina, però la idea es va refredar ràpidament ja que el Ministeri d’Afers Exteriors alemany es va oposar a la idea de crear un Estat jueu a Palestina, tot i que en Hitler no li va semblar malament la idea. A principis de 1938, en Hitler va ratificar la política encaminada a promoure per tots els mitjans possibles l’emigració dels jueus a qualsevol país, sobretot es continuava pensant en Palestina. A més de Palestina es va parlar d’enviar-los a Equador, Colòmbia i Veneçuela. El SD havia proposat el 1937 enviar els jueus a zones més inhòspites com Madagascar per desfer-se d’ells. Després de la Nit dels Vidres Trencats fins a principis de la guerra varen fugir uns 80.000 jueus en uns circumstàncies molt traumàtiques.

Els jueus durant la Segona Guerra Mundial:

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el règim nazi va aplicar els plans per destruir la raça jueva d’Europa, però la meitat de la població jueva ja havia emigrat: 102.200 a Estats Units, 63.500 a Argentina, 52.000 a la Gran Bretanya, 33.400 a Palestina, 26.000, tot i les prohibicions britàniques, a Sudàfrica i 8.600 a Austràlia. Però molts jueus alemanys no van tenir la mateixa sort perquè van emigrar a països com Polònia, França i els Països Baixos, on els nazis els van capturar i deportar en els camps de concentració després d’ocupar aquests països.

Amb l’esclat de la guerra el setembre de 1939, i després de la victòria alemanya en la campanya polonesa, els nazis van adoptar mesures per tancar els jueus en els guetos; petites àrees urbanes on els esperaven les malalties, la malnutrició i la fam. Més d’un terç de la població de Varsòvia, uns 338.000 habitants, van ser obligats a ocupar el gueto, que era un 2,5% de la superfície de la ciutat. A l’agost de 1941, en el gueto de Varsòvia van morir més de 5.500 jueus. El càstig per abandonar els 300 guetos i els 437 camps de concentració era la mort. A l’estiu de 1940, en Hitler va pensar amb la idea d’enviar els jueus a l’illa de Madagascar, que era controlada en aquells moments pel govern de Vichy, però l’illa es veia afectada per la febre groga. També va pensar en la idea d’enviar-los a Uganda, que era controlada pels britànics, i a Sibèria després de guanyar la guerra en el front oriental. El febrer de 1941, en Martin Bormann li va explicar que era inviable enviar els jueus a Madagascar pel perill de ser atacats pels submarins Aliats. En Hitler també va arribar a pensar en enviar els jueus al sud-est de Polònia, però alguns experts temien que si es deixava morir de gana als jueus poguessin contagiar als alemanys.

A començaments de 1941, amb l’Ordre d’Acció Especial 14f13, en Heinrich Himmler va enviar esquadrons de la mort als camps de concentració per matar als jueus. A mitjans de 1941, quan varen començar els assassinats en massa en el front oriental, en Hitler va decidir eliminar a tots els jueus del Reich. A l’octubre d’aquell any els nazis van prohibir l’emigració jueva d’Europa i van començar les deportacions dels jueus alemanys del Reich. A Sèrbia, l‘exèrcit alemany va començar a afusellar als jueus amb l’excusa de que era una represàlia per les activitats partisanes. El novembre, a Lodz i després a Chelmno, els nazis van utilitzar camionetes mòbils de gas per matar els jueus polonesos. Quan el 20 de gener de 1942 els nazis van celebrar la Conferència de Wannsee, on es va aprovar el pla per eliminar a la població jueva, l’Holocaust, el 80% dels jueus que van morir per l’Holocaust encara eren vius.

El número de jueus assassinats pels nazis segons el seu país:

Evidentment falten més països on els nazis varen matar als jueus, però aquests són els principals països on es varen cometre més crims contra els jueus. En el Judici de Nuremberg es va arribar a la conclusió de que es varen assassinar a sis milions de jueus. Segons l’historiador britànic Gerald Reitlinger varen morir entre 4.200.000 a 4.600.000 jueus.

Els jueus a França:

França tenia la comunitat jueva més important de l’Europa Occidental, amb una xifra estimada d’entre 300.000 i 350.000, la meitat dels quals eren estrangers refugiats. Durant la Segona Guerra Mundial, el govern de Vichy va aplicar una sèrie de mesures i decrets per atacar a la comunitat jueva. El principi els obligaven a dur a la roba l’estrella groga, i després els varen deportar als camps de concentració. A prop de París, les autoritats franceses varen instal·lar en un grup de construccions abandonades un camp, que es coneixeria com el camp de Drancy, que va ser reservat a internar als jueus. Entre març de 1942 i agost de 1944, més de 60.000 homes, dones i nens varen sortir de Drancy cap als camps d’extermini, especialment al d’Auschwitz.

Els jueus a Àustria:

A Àustria la principal expressió política de l’antisemitisme no es va trobar com a Alemanya en un grup nacionalsocialista, sinó en el Partit Social Cristià; catòlic, reformista i populista, que es va fundar en el 1889. En menys d’una dècada es va convertir en la força més popular de Viena sota el carismàtic dirigent i alcalde de Viena, en Karl Lueger. Catòlics i culturalment conservadors, els socialcristians donaven suport a les reformes econòmiques pràctiques, i varen obtenir el suport de la classe mitjana baixa de les classes baixes. El seu programa no era racista, però si fortament antijueu; demanava restriccions a la immigració i a les activitats dels jueus a Àustria. Tot i això, a part del domini electoral del Partit Social Cristià a Viena, cap de les organitzacions antisemites va obtenir èxits electorals. Però, encara que els grups extremistes varen fracassar, varen provocar una reacció contra als jueus. Si bé es va rebutjar l’antisemitisme extrem, les nocions contra els jueus moderats varen resultar més acceptables que abans.

Una de les corrents més influents d’antisemitisme racista va ser propagat a Viena després de 1900 per en Guido von List i el monge expulsat de la seva ordre, en Jörgh Lanz von Liebenfels, que va desenvolupar la doctrina ocultista de l’arisofia, la suposada superioritat racial dels aris. Això va constituir la base de l’estrident Societat Ostara, que predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. Abans de 1913, l’Adolf Hitler era un fanàtic lector de les publicacions de la Societat Ostara.

A la Unió Soviètica:

Durant el segle XIX i el segle XX, a la Unió Soviètica va existir una forta corrent antisemita. Sorprèn que després de la guerra, l’antisemitisme fos ben viu i acceptat pel govern soviètic. El 1945 es va fer efectiva la prohibició de parlar de l’Holocaust i la Unió Soviètica no va reconèixer els crims de les SS contra els jueus al·legant que les verdaderes víctimes eren els soviètics i no els jueus. Publicacions com el Llibre Negre del poeta jueu Peretz Markish que feien referència a l’Holocaust varen ser prohibides.

 

Next Page »